Ciberactivisme

Aquell que rep una idea de mi guanya en coneixement sense treure res, com aquell que encén la seva espelma amb la meva rep llum sense enfosquir (...) és molt estrany suposar que les Idees haurien de ser Propietat (...) ¡La Natura, òbviament, vol que les idees siguin lliures! (...) No importa quanta gent la comparteixi, una idea no es gasta.

Thomas Jefferson

Des del seu naixement, l'estructura mateixa d'Internet, concebuda originalment com una xarxa entre ordinadors d'igual a igual, va suggerir les enormes possibilitats que la seva popularització podria tenir per aprofundir en fórmules de participació ciutadana i democràcia activa. Amb aquest esperit van néixer i estendre's les Xarxes Ciutadanes.


Una Xarxa Ciutadana, "a Civic Network" en anglès, consisteix en un espai virtual públic i obert on els ciutadans poden relacionar-se. En essència, una xarxa ciutadana és l'expressió virtual de la societat civil. La societat civil les va començar a crear a principis dels 90. A Catalunya les xarxes ciutadanes van néixer en diferent punts simultàniament: TINET, BCNet, RavalNet, NouBarrisNet, CornellaNet, Xarxa3, Llefià.net entre d’altres. L’any 2000 va tenir lloc el 1er Congrés Global de Xarxes Ciutadanes, Global CN2000, a Barcelona, amb el suport de les administracions autonòmiques i locals, empreses, i l’àmplia participació de xarxes de tot el mon. Les xarxes ciutadanes són comunitats electròniques de ciutadans, nous espais públics oberts de comunicació entre els ciutadans, un lloc d'aprenentatge permanent sobre la societat de la informació i de participació oberta de tots. Les seves finalitats són crear un espai local de comunicació dins l'espai global de la societat de la informació, facilitar que qualsevol ciutadà, independent de la seva situació econòmica, del seu gènere, edat o raça, pugui participar en la societat digital, fomentar noves formes de desenvolupament econòmic de la comunitat, donar accés a Internet o ensenyar només a fer pàgines web. Actualment la majoria de xarxes ciutadanes estan implementades en la denominada xarxa de xarxes: Internet. Els serveis que poden oferir estan molt lligats als serveis que aquesta xarxa ofereix però enfocades a l'àmbit local. Una de les motivacions per a la creació de xarxes ciutadanes es basa en el fet que la informació disponible a Internet no es relaciona amb els interessos dels ciutadans, que desenvolupen la major part de les seves activitats a escala local.

Les Xarxes Ciutadanes es caracteritzen per contribuir al desenvolupament local a tots els nivells (laboral, cultural, econòmic, social...). Són obertes, és a dir, no restringeixen l'accés a cap ciutadà qualsevol que sigui la seva procedència. Són indicadors de la maduresa de les seves comunitats en el marc de l'era digital en la qual ens trobem submergits. Així mateix, sobretot, són gestionades, impulsades i mantingudes per la mateixa ciutadania. Serien fabulosos instruments de participació si comptessin amb el recolzament de les institucions. No obstant això, després d'un suport formal a aquestes iniciatives en una primera fase, de manera generalitzada les administracions públiques han donat l'esquena a aquests projectes. Això ha succeït principalment per l'escassa voluntat política dels governs i els partits polítics institucionalitzats en aprofundir realment en mecanismes de participació ciutadana com els que suposen aquestes xarxes, que suposen una implicació real de les institucions amb els moviments socials i ciutadans. Des de la perspectiva liberal dominant, l'Estat és percebut com una empresa deficitària que ha de cobrir una sèrie de sectors econòmics dels quals no es pot obtenir cap benefici. Des d'aquesta òptica, lògicament, l'administració pública no té en cap cas la funció de donar veu a la ciutadania sinó de prestar una sèrie de serveis que cap empresa privada voldria cobrir.

La relació existent entre les administracions públiques i la xarxa d’Internet ha passat per diferents etapes en les darreres dues dècades. En un primer moment, els Estats es van mostrar desconfiats per què es veien incapaços de controlar els fluxos d’informació dins de la xarxa. Posteriorment, van utilitzar-la com una mena de tauló d’anuncis o canal de propaganda per publicitar la seva ideologia i els seus missatges polítics. En l’actualitat, els Estats estan començant a considerar la xarxa com un instrument que pot servir per a transformar algunes de les activitats centrals dels serveis que ofereixen, en el que s’ha anomenat e-Goverment o Administració electrònica. Seria més precís parlar de e-Governance o governança electrònica, ja que, a més de les administracions públiques, intervenen diferents actors, com són empreses privades, associacions professionals, organitzacions socials. No obstant això, la literatura especialitzada parla d’administració electrònica.

La burocràcia conceptualitzada per Max Weber, un dels pares filosòfics del capitalisme, ha estat el model de funcionament de les administracions públiques dels països occidentals des de mitjans del S.XIX i fins a l’actualitat. Aquest model ha rebut al llarg del temps moltes crítiques, entre les que destaquen, la percepció general de que és costosa i ineficaç, i la desconfiança de la ciutadania vers els polítics i les institucions polítiques en general, i vers l’administració pública en particular, a la que s’acusa d’haver donat massa poder a un funcionariat ineficaç que no ha estat elegit a les urnes. En aquest context apareixen propostes reformistes de gestió pública, fonamentalment en països anglosaxons, anomenades Nova Gestió Pública, que propugnen, entre d’altres reformes, la introducció de tècniques financeres privades en el sector públic o la importació de sistemes de gestió de personal del sector privat. Paradoxalment, s’ha observat que l'externalització i la privatització d'aquests serveis administratius públics, en comptes de beneficiar-los, el que ha fet és disminuir-ne la seva eficàcia. El sector públic representa per a la indústria privada de les noves tecnologies un dels seus principals clients, i per aquest motiu exerceixen sobre les administracions públiques una certa pressió per a convertir-les en impulsores de la denominada societat de la informació. Però no només les administracions i els partits polítics es veuen pressionats, també l'organització socioeconòmica rep aquesta influència.

El primers anys de desenvolupament de l'administració electrònica es van caracteritzar per les grans inversions que van realitzar els Estats en projectes massa ambiciosos. En l'actualitat, els projectes tendeixen a racionalitzar-se, per cercar una major eficiència econòmica. Tot i així, no hi ha un control sistemàtic de la eficiència econòmica que es derivi directament de la innovació tecnològica. Per altra banda, s'ha de tenir en compte que la major part de la literatura sobre aquest tema prové del sector privat, consultories principalment. D'aquesta manera, les pròpies empreses que venien productes eren al mateix temps les que establien els indicadors per avaluar-ne el funcionament, tot generant una carrera per introduir tecnologies noves constantment i estar per davant en els rànquings, sense tenir en consideració els objectius públics i el benefici comú.

En poques paraules podríem dir que el procés d'implantació de les TIC a les administracions públiques s'ha fet a través de l'externalització i els contractes de serveis amb empreses privades i això ha comportat la introducció de criteris empresarials que entren en contradicció amb la naturalesa mateixa de l'administració pública. En tractar-se d'empreses privades les que han desenvolupat el programari, ho han fet des d'una perspectiva que comprèn els usuaris i les usuàries com a clients i no com a ciutadans i ciutadanes amb drets. Això implica la introducció d'una relació basada en la transacció monetària que altera la naturalesa de les relacions entre les administracions i la ciutadania. Aquesta col·laboració ha estès per les administracions criteris de medició dels resultats propis del sector privat i, a causa de la mateixa externalització dels serveis, també s'han incrementat els costos i la burocràcia de molts procediments administratius. Així, enlloc de servir per a simplificar la gestió de l'administració pública i fer-la més transparent i menys costosa, la implantació de les TIC ha acabat de complicar encara més la burocràcia interna de l'Estat, amb la introducció de nous tecnicismes, un marc jurídic constantment desfasat amb la realitat social i un número creixent de taxes pagades en concepte de Propietat Intel·lectual.

D'altra banda, la imposició de programari propietari en tota l'administració pública ha creat una situació de total dependència de les estructures públiques cap a les empreses subministradores d'aquest programari, fonamentalment Microsoft. Això converteix les estructures informàtiques dels Estats en estructures molt vulnerables, tan des del punt de vista econòmic com des de la perspectiva de la seguretat de la informació.

La dependència dels Estats actuals cap a les corporacions en l'àmbit de les TIC és paral·lela a la relació de subordinació que l'Estat, suposadament depositari de la sobirania, té cap a l'empresa privada en tots els àmbits. La democràcia liberal és una democràcia únicament formal, on la sobirania nominal de la ciutadania es troba sotmesa de manera evident als dictats i interessos d'uns grups de pressió econòmics que des de l'ombra de l'anonimat exerceixen el seu domini. És una democràcia superficial, on es permet a la ciutadania opinar sobre aspectes no fonamentals de la societat, però mai de qüestions transcendents, com l'economia, la fiscalitat o la justícia. És també una democràcia conduïda, o conductista, on els mateixos elements de debat i anàlisi de la realitat queden delimitats per la moralitat establerta pels mitjans de comunicació massius. És en definitiva només una il·lusió de democràcia, una farsa, un teatre, un espectacle.

Per això, la implantació de les TIC a l'administració pública, malgrat se'ns presenti com un impuls modernitzador i progressista, s'està duent a terme amb una estratègia profundament reaccionària. Un exemple d'això és molt clar en la nova tendència: les mal anomenades Xarxes Socials. Així com no han apostat per les Xarxes Ciutadanes, les administracions públiques no han dubtat en tenir presència ràpidament en aquestes noves plataformes. Aquestes xarxes com Facebook, Twitter, Buzz o Tuenti són portals empresarials que ofereixen serveis de comunicació d'informació personal, en entorns parcialment tancats o semioberts. Fonamentalment, ofereixen la possibilitat de comunicar-se amb coneguts en aquests entorns i intercanviar tota mena de material personal i obtenen els seus ingressos d'utilitzar la informació personal dels usuaris per oferir-los publicitat molt específica segons els seus gustos o necessitats.

Facebook és la més representativa d'aquestes plataformes. És un projecte empresarial de Mark Zuckerberg, estudiant de Harvard, que originàriament va ser concebut com una xarxa de comunicació entre alumnes i ex-alumnes. Des de l'any 2004, Facebook va comptar amb el suport del capitalista Peter Thiel, reconegut geni liberal i actiu membre de l'extrema dreta nord-americana. No obstant això, allò que va fer particularment interessant a Facebook va ser la campanya publicitària gratuïta que li van realitzar els mitjans de comunicació l'any 2007, quan va ser posada com a exemple d'empresa 2.0 per revistes com Newsweek i va a començar a rebre injeccions de capital d'empreses com Microsoft i Greylock Venture Capital, un fons d'inversió estretament relacionat amb la CIA. Aquestes operacions especulatives en diferents empreses de joves emprenedors anaven destinades a valorar, d'una manera experimental, les prestacions d'aquesta mena de xarxes virtuals per a la classificació de la població, segons criteris de gustos i preferències, que permetessin dirigir als usuaris publicitat específica.

Les Xarxes Socials són, en realitat, Teranyines Comercials, projectes estratègics amb els que es pretén substituir Internet per un nou sistema de microxarxes, totes elles dirigides per empreses, que acabin amb l'actual anarquia de la Xarxa global i posin d'acord a operadores amb empreses de programari i serveis en línia. No obstant això, aquesta estratègia no compta amb el suport ni dels i les internautes ni de moltes empreses amb molt de pes i influència, com Google o Yahoo!. D'altra banda, els serveis que promouen aquestes plataformes vulneren en molts casos el dret a la privacitat, el que suposa una altra contradicció amb el marc jurídic vigent. Són molts els aspectes controvertits als que s'haurà d'enfrontar la societat com a conseqüència de la popularització d'aquests serveis. En aquest sentit, també són alarmants els usos que es fan constantment de les dades d'afiliació a Facebook a diferents causes o vindicacions polítiques, presentant-les coma estimatives de l'opinió pública i, gairebé, com a eines de la mateixa democràcia.

Les Corporacions utilitzen tres tipus de propietat intel·lectual i industrial: el copyright, les marques i les patents. Cadascuna d'elles cobreix una franja diferent del ventall d'usos comercials i industrials. Una marca distingeix a un comerciant d'un altre, és un nom únic, i la reserva per part d'una persona o empresa es realitza per evitar que es pugui generar un error. El copyright és un dret artificial que prohibeix copiar literalment un text, fonograma, imatge o programa d'ordinador (entre altres coses). El copyright, mal anomenat dret d'autor, és el dret de reproducció o còpia d'alguna cosa, i el seu resultat és un objecte (o text, o sonograma, etc.) duplicat de l'original. Les patents són monopolis artificials atorgats a una persona o empresa per a l'explotació d'una invenció tecnològica o un descobriment científic. Són un conjunt de drets exclusius garantits per un govern o autoritat a l'inventor d'un nou producte (material o no material) susceptible de ser explotat industrialment per al bé del sol·licitant de tal invenció (com a representant) durant un espai limitat de temps (generalment vint anys des de la data de presentació de la sol·licitud) i per a mantenir-la en vigor és precís pagar taxes anuals a partir de la seva concessió. Com a contrapartida, la patent es posa a disposició del públic per a coneixement general i el dret atorgat per una patent no és tant el de la fabricació, l'oferiment en el mercat i la utilització de l'objecte de la patent, que sempre té i pot exercir el titular, sinó, sobretot i singularment, el dret d'excloure a altres de la fabricació, utilització o introducció del producte o procediment patentat en el comerç. Quan la patent expira, també ho fa la protecció, i la invenció passa a pertànyer al domini públic, és a dir, el titular deixa de tenir drets exclusius sobre la invenció, que passa a estar disponible per a la explotació comercial per part de tercers.

La legislació actual prohibeix patentar una idea, o registrar el copyright d'una idea. S'entén que les idees són de tots. En el cas de les patents només es poden registrar mètodes o mecanismes, no idees. Aquesta és la raó per la qual la legislació europea prohibeix patentar programari. El cor del programari és el que es diuen algoritmes, les 'receptes' matemàtiques per convertir unes dades en d'altres segons una sèrie de passos preestablerts. I un algoritme és una idea. Tanmateix, i encara que la legislació de patents exclou explícitament les invencions patentables al programari i als algoritmes, tant als EUA com a Europa ja hi ha patents de programari, només que no se'ls anomena així.

Tots aquests suposats drets no afavoreixen el desenvolupament, ni la innovació tecnològica, tot al contrari, suposen un conjunt de problemes que poden agreujar l'anomenada Fractura digital o Escletxa digital, que fa referència a la diferència socioeconòmica entre aquelles comunitats que tenen accessibilitat a les noves tecnologies i aquelles que no en tenen. Quan parlem d'escletxa digital (digital divide) estem fent referència a les desigualtats que presenten determinades comunitats o col·lectius a l'hora d'accedir les noves tecnologies de la comunicació i la informació. Aquestes desigualtats poden ser de caràcter social encara que normalment són econòmiques. Així, mentre als països rics l'ús de les TIC no para de créixer i d'estendre's, el risc d'accentuar l'escletxa digital en els països menys desenvolupats, va en augment. Per a Pippa Norris, es tracta d'un fenomen que implica tres aspectes principals: l'escletxa global (que es presenta entre diferents països), la social (que es dóna a l'interior d'una nació) i la democràtica (que es refereix a la que hi ha entre els qui participen i els qui no participen dels assumptes públics en línia).

L'escletxa digital també pot ser descrita en tres àmbits o nivells. La fractura d'accés, que es dóna entre aquelles persones que poden accedir a les infraestructures de telecomunicacions i les que estan aïllades, físicament, de les xarxes digitals per causes econòmiques. La fractura d'ús, que es dóna quan part de la població, malgrat tenir accés a les infraestructures, segueix sense utilitzar-les per causes bàsicament socials, culturals i generacionals. Finalment, la fractura d'apropiació, quan bona part dels usuaris i usuàries d'internet i de la tecnologia digital en fan només un ús bàsic, i són a la pràctica superats per aquestes eines, atès que són conscients que podrien fer usos més sofisticats i valuosos de les tecnologies des d'una perspectiva política. La tecnologia genera canvis qualitatius i radicals quan els usuaris i les usuàries no només la "usen", sinó quan s'apropien d'ella i li donen usos inesperats i per tant innovadors i creatius. En una societat caracteritzada per un ús intensiu de la tecnologia digital, la "desconnexió" significa la total marginació.

Etiquetes de comentaris: Documents, Internet, Les TIC i la Lluita de Classes